ひろしま

Bon dia a tots...

Alguns ja ho sabeu, daltres no, pero soc al Japo de vacances i avui estic especialment coomogut perque soc a Hiroshima, una ciutat significativa, si mes no.

En croniques anteriors del viatge he explicat detalls de la vida nipona urbana i dalguna escapada mes rural o campestre.

Avui, a punt de finalitzar el viatge, mhe sentit realment commogut per ser on soc. De fet, us escric des de 100 metres don va ser lepicentre de lexplosio (a 600 mts dalcada, pero, perque fos mes destructiva, que en questions daquestes lespecie humana es prou enginyosa: i com podeu veure, no dic "els americans" perque no soc tonto), despres de passar el dia visitant la zona i el parc monotematic que gairebe lenvolta.



Hi ha detalls que seguirament ja heu vist en fotos i documentals, pero nhi ha daltres que nomes es copsen estant aqui. Si algun de vosaltres ja hi ha estat, suposo que mentendra millor. Nomes baixar del tren bala (4 hores de tokyo a hiroshima, quina meravella, i puntual al minut) ja notes que la ciutat es especial. Autosugestio? potser, pero tambe realitat i significat. Comencant pels tranvies, alguns ronecs, que grinyolen, com el que mha portat, tan bon punt he sortit de lestacio, cap a atom bomb dome, pel carrer principal de la ciutat. A Hiroshima la gent fan pinta molt mes despresa que a Tokyo, sense deixar de ser marca de la casa nipona... Ledifici que va quedar migenderrocat i que s-han encarregat de preservar, el que es veu a les fotos (te una cupula de ferro feta caldo), es un monument sensacional, carregat de significat, un continent que vessa de continguts, una constatacio visual instantania dun horror caigut del cel, en plan apocalipsi.

Curiosament, un cop he creuat el riu cap al parc de la pau (on hi ha el museu i els nombrosos monuments que el fan bategar), mhe assegut una estona a mirar el dome desde latra vora del riu, una mica de reflexio interna i aquestes coses, i mira per on que, despres de 16 dies al japo sense que ningu em molestes en CAP moment (de vegades a pesar meu!), se matansa una senyora amb una noia i em pregunta que "whel du iu come flom", i li dic que despanya (matisar lo de catalunya em sembla ridicul estant aqui: en el llibre de visites del museu he escrit un text, lhe firmat com a santi i en la nacionalitat he posat un sincer interrogant) i la dona mha dit que que be i tot aixo (res de toros ni flamenc, this time). La dona feia uns ulls rars, em mirava duna manera que si no fos perque era impensable, hauria pensat que em volia seduir o alguna cosa. Pero no anava gaire equivocat: volia seduir la meva anima. Com quan trucava un harei krishna a la porta de casa, la senyora aquesta mha comencat a dir que avui era un dia bonic perque ell em portava "the good new" de la biblia. Deu meu. Estan a tot arreu.

He visitat desenes de temples aquests dies, busistes i sintoistes, i NINGU mha atabalat ni mha pretes menjar el coco fins que, un cop a Hiroshima, i suposo que "encomanada" pel proselitisme pacifista que despren la ciutat, sha sentit obligada a compartir amb mi la seva "bona nova". No ho se, de vegades el silenci es tan respectuos i apropiat que trencarlo es violent i molesta. Per sort, tota lescena ha durat menys que el temps que he tardat a escriurela.

I la he oblidat de seguida, perque de cami cap al museu, uns nens japonesos duna escola que estava de visita, mhan abordat amb　la cracateristica educacio nipona i mhan dit en angles "som estudiants i voldriem que ens escrigues un missatge de pau" en una llibreta que portaven. era la tipica practica de lescola, i esclar que els la he escrit, fins a 4, de fet. educadissims. "Domo Arigato gozaimashita" amunt i avall.

En quant al museu, que us he de dir? Que a linici de la visita la gent comenta coses i al final tothom esta callat i traga la saliva com bonament pot.

En el llibre de visites ilustres, hi havia missatge de samaranch i fidel castro, per cert.
pero tambe de vacalv havel, que consti.

hiroshima es una ciutat molt japonesa contemporania, amb bastanta organitzacio quadriculada (kyoto sembla una mica leixample...), amb boulevards comercials, starbucks, mcdonalds, tendes nike, adidas... es barnis doccident sobre fusta dorient. i cada any que passa, una capa mes de barnis. aixi es japo. simplificant al maxim.

sento simpatia per hiroshima i els seus habitants. mels miro molt quan vaig en tranvia, sobretot a la gent gran, no puc evitar mirar quins ulls fan. de seguida puc treure conclusions molt erronies, pero no puc evitarho, sem fa impossible estar a hiroshima i oblidarme per un sol moment que soc a hiroshima. hiroshima: 6 agost 1945, 8.15am.

com que no soc ingenu, no crec que el que va passar no es repeteixi, mes aviat al contrari i a pinyo. pero magrada haver estat aqui en persona, suposo com qui creu en mahoma i va a la meca, jo crec que lespecie humana malgrat tot i vaig a hiroshima igual com vaig anar a berlin i vaig visitar el camp de sochensausen (segurament lhe escrit malament de nou). soc optimista: veure la ciutat dhiroshima et fa serho, veure el dia a dia, el mantemniment dunes runes que deuen ser doloroses pero saber apreciar el significat profund que tenen em sembla un exemple descomunal dhumanitat. no parlo dels "japonesos", parlo dels humans que van patir lexplosio.

com podeu intuir, en un lloc com Hiroshima es facil detectar tendencies pacificoides, mig hippies mig disneyland. alguna frase en plan "visca la pau al mon" shi pot llegir, logicament, i mimagino que per als moltissims nens que aquest mati he vist fent la visita te un significat mes pur que per a mi, que ja tinc una edat i se que, dalguna manera, tots, alguna vegada, hem actuat com si pilotessim lEnola Gay, i despres ens hem sentit malament. Hiroshima es lespecie humana a escala majuscula. i ara no dire laforisme barato "tots som hiroshima", pero tots podem serho, segur. deia que la tendencia hippioide hi es, pero bastant controlada. potser perque esta tan lluny i no shi arriba facilment i, a mes, aqui entrar drogues no es facil, i de vegades, no em malinterpreteu, els hippies sembla que sense una mica de maria es desendollen...

quan era a punt dentrar al museu, una profesora duna de les escoles, se mha ofert a ferme una foto amb la meva camera (com que estic sol a hiroshima, mhe autofotografiat mes duna vegada, en plan ultranarciso, tot i que no acostumo a ferme les fotos de turista de rigor, pero en aquest cas, com us deia, per a mi aixo es una mica com estar a la meca...), be deia que la mestra se mha ofert per ferme la foto, i en acabat, sha interessat per saber don era i tot aixo, sense pretendrem menjar el coco. el que mha sobtat enormement es que mha preguntat (en serio) si sabiaque havia passat a hiroshima el 1945. en serio. li he dit que si, esclar, que per aixo havia vngut etc. mha fet lefecte que al japo molta gent deu pensar que a espanya i companyia no sabem ben be que va passar.

tampoc mha destranyar, si tinc en compte que la primera persona japonesa que vaig coneixer, la Manami, una amiga duna amiga de lamic que mha acollit a tokyo, em va dir literalment que no sabia on era espanya. al cap duna hora ja havia mirat al wikipedia, em van dir. ara ja ho sap.

hiroshima,doncs. que dificil parlarne sense caure en topics, que dificil dexplicar, que commovedor i que proper.

be, em quedo ambuna frase bastant repetida al museu, pseudohippie, pero bonica: arran de la terrible explosio (calor, radiacio, pluja acida i vents tremendos), es va dir a hiroshima que en 75 anys no hi creixeria res. al cap de poc, a la zona arrassada (enorme) van creixer els primers essers vius vegetals postexplosio, i per　als habitants quie quedaven dhiroshima, aquesta constatacio de que la vida continuava malgrat que linfern els havia visitat (i seguiria visitantlos: cancers, leucemies, malformacions, traumes...) els va donar anims per seguir endavant (segur que no a tots, pero colectivament si).

De manera que de seguida que torni a bcn, em comprare una planteta i la cuidare com si fos una maqueta a escala del dia davui.

Salut i records a tothom

santi

Cicely-Nikko

Al Japo, abans de trepitjar una formiga tho penses dues i tres vegades, a Espanya, almenys jo, no sempre. Aqui respecten els animals. Els veneren. DuRant el viatge he "parlat" amb un parell de gats, i son amables, tranquils, bonics, tenen el pel mes fornit. He vist "Pet shops" a dojo, hi ha fonts als carrers pels animals. Fa una estona, visitant la zona dels temples de Nikko, he vist un cavall blanc sagrat, ofrena neozelandesa. Tot sha de dir: tancat Dins de lestable feina una mica llastima. Com quan vaig visitar el Zoo de Kichijoji, a Tokyo, que vaiug sentir lagraddolca sensacio de flipar amb Els animals i sentir compassio per les condicions en que viuen. Esclar que, ben mirat, els japonesos tambe Viuen engabiats en els seus pisos de 35 mts quadrAts (Hereu: no es una bona idea, creguim).

Estant a Nikko em sento com si fos a Alaska, pero amb un clima templat. Aixo a lhivern deu ser fred fred. Si tingues cotxe (i carnet) (i entEngues japones per entendre els senyals de transit i els indicadors, a banda dadaptarme a conDuir per lesquerra) faria unes excursions precioses pEr les rodalies muntanyoses daquest poble encantador.

Com que no en tinc, he caminat tot el mati, fins ara que mhe aturat al centre dinformacio turistica de nikko, on, a mes dentendre bastant be langles, pots consultar internet pe r 200ptes una hora. es curios, diuen que elS japonesos soin tots iguals, pero de seguida quE he entrat a loficina he reconegut lA noia el mostrdor: ella va ser qui ahir em va ajudar a reservar labitacio al lloc pAradisiac on avui he fet nit. per tant, li he dit: "domo arigatou gozaimas".

Aqui els nipons no semblen tan robots.

potser perque es un poble, potser perque comparat Amb tokyo, tot sembla pausat. si veniu al japo, aneu mes enlla de tokyo, sigui com sigui.

si tot va be, i fent un ultim esforc (estic trinxaT de caminar), dema anire a Hiroshima, per dotar el viatge dun significat intim que per a mi es important. Sento empatia, a ligual que quan vaig ser a Berlin vaig anar al camp de concentracio de Soshensausen (escric de memoria, segurament no esta ben deletrejat el nom) i vaig sentirme commogut. lunic inconvenient es que hiroshima esta a casi 1000kms de tokyo... i ha de ser un viatge d-anar-dormir-tornar, perque dissabte al migdia volo cap a londres-bcn.

malauradament, en aquest ordinador no tinc la possibilitat dajuntarvos una foto.quan pugui, si puc abans de tornar, us nenviare una o dues.

amb tot, si el temps ho permEt, de tornada magradaria muntar un blog del viatge o penjar les fotos Al flickr. ja us informare.,

a banda, esclar, de sopar personalment amb vosaltres per explicarvos Coses i veure　fotos.

en una estona torno cap a tokyo i, creieume, tokyo no es nikko.

ni shangai es pekin.

:)

a reveure

records a tothom

santi

Kyoto song

A Tokyo hi viuen 12 milions de persones, al Japo, 140. La illa no es molt gran, similar a Espanya en extensio, pero gairebe triplica el nombre dhabitants. A Tokyo hi viuen gairebe el doble de ciutadans que a tot Catalunya. Ahir a la nit, tornant en cotxe desde Kyoto, a lautopista -de 2 carrils- estava ple ple ple ple de camions. Nodrir diariament 12 milions de persones demana molta logistica, especialment si una de les activitats principals daquests 12 milions de persones es consumir. Tokyo no es maca. Es una ciutat de ciutats, sense un centre neuralgic, pero es fascinant per les magnituts i per alguns contrastos.

Kyoto si que te centre neuralgic. I mes de 2000 temples. Nhem visitat pocs perque un refredat inoportu ha minvat la meva resistencia

こんいちわ!

Hola amics. Paradoxes.

Qui mhavia de dir que el comunisme ha triomfat al Japo. Autoritarisme social i gregarisme solidari, sentiment de comunitat, pero amb lavantatge de tenir poder adquisitiu. Algu va dir que el comunisme requera que el poble no tingues un duro? Ho desconec, pero aqui el tenen, el duro, pero no tenen gaire temps lliure, ni gaire vida social ni igualtat de generes. Pero son rics, un miracle. Una illa perduda, mireu al mapa on es: al no res. 140 milions dhabitants encaixats. 2 bombes atomiques fa poc mes de 60 anys. I ara son la 2a potencia economica mundial. Capitalisme, si, pero molt ad hoc. Aqui lindividualisme funciona al servei de la colectivitat.Imatge habitual al metro: els que toquetegen el mobil (ultima generacio, aqui les botigues delectronica de consum tenen 7 plantes, no exagero gens ni mica), els que dormen (la jornada laboral es realment llarga i sumisa) i els que fan cara de robots, mirada perduda, automates. De tant en tant algu riu, sobretot els mes joves, que encara no formen part de la "cadena de muntatge". Es brutal. i subtil.



Son rics, no els falta de res material, pero perceps que si que falta alguna cosa. Hi ha una buidor, una absencia gelida, un horitzo per veure que no veuen. Com diu lAlberto, el meu amic i excelentissim amfitrio al Japo, son com robotets (sempre hi ha excepcions), fan llastima, desperten la compassio, malgrat que viuen be, no els falta de res, son educats, el metro es puntual, rodalies va de perles. Pero es tot com una gabia de vidre (frase dita per un advocat espanyol divendres en un sopar amb espanyols que treballen a toquio desde fa anys i saben del que parlen). mentre sopavem, en un edifici altissim, amb unes vistes al toquio de nit, gratacels, llums, neo (molt capitalista), a les oficines seguien treballant. I quan acaben la jornada laboral (i quan la comencen) lamo pronuncia una arenga-sermo, cada dia. Marcial. Estat tutor. Ciutadans obedients. Educacio forcada. El respecte a la jerarquia comporta educacio, pero no es una educacio etica, individual, intima, sino imposada pel context. Una decepcio: haure de seguir buscant el lloc on els ciutadans creixin intimament convencuts que la convivencia i el respecte son virtuts utils, no imposicions de control, sigui en nom de la democracia, sigui en nom de la tradicio, sigui en nom dun miraculos sistema economic que si no fos per aquesta jerarquia tan estricta que tenen implantada aqui no funcionaria ni de conya.

Preparemnos tots: la Xina imitara el Japo pero amb 1000 milions dhabitants, es a dir, 1000000000 de robotets. El temps em donara la rao, desafortunadament. i sense seguretat social. :( Sistema marcial, ma dobra i capitalisme a la carta: "Senyor Google, no magrada que els meus robotets puguin consultarlo", "Cap problema senyor CHAN, no es preocupi". Uns quants xecs i tot arreglat: capitalisme a la carta, la versio no democratica de linvent.

Tokyo es una ciutat exageradament enorme, un punt de trobada de treballadors, empreses, trens, carrers, temples. No te unes rambles ni un carrer major. O no lhe trobat, encara. te espais encantadors, i la sensacio de silenci es paradoxal. no sents claxons, ni molt soroll. es frenetica i balsamica. una altra paradoxa.

Ahir (dilluns) vaig fer una escapada als afores, i vaig sentir limpacte del japo ancestral a Kamakura (escric de memoria), poble ple de temples on hi ha un budha enoorme. Esta situat entre dues valls que laboquen al mar. molt bonic. vaig caminar per camins preciosos, amb xalets preciosos. Va ser un dia... precios. Al tornar em vaig passar de parada i vaig arribar a casa a les 23h, casi amb lultim metro. No es la primera vegada que em perdo. Amb tot, crec que moriento molt be al metro, pero lidioma es un handicap, perque et passes destacio i no te dadones. Despres amb lalberto vam fer unes cervesetes i vam parlar de la divi i de lo huma, sobretot de lo huma, en aquest cas. hi ha molt a parlar.

Curiosament, una de les cancons que escolto mes es "Comfortably numb" de Pink Floyd, trobo que casa molt amb el taranna que veig. I estic intentant trobar una traduccio al japones de A brave new world d Aldous Huxley (Un mon felic). Es perfecte.

Aquest cap de setmana anirem 3 o 4 dies amb lalbert a kyoto, que es molt xulo, diuen. tokyo es molt occidental. tinc ganes de veure el japo darrels.

i la setmana que ve anire a Hiroshima.

Salut a tots, cuideu-vos.

Santisan