Jerusalem_02: shabbat

Shabbat a Jerusalem. El diumenge jueu, per entendre'ns. Amb sirena inclosa quan cau el sol.
Aprofito per sortir a passejar. Sha fet fosc i no les tinc totes, no puc evitar sentir un no-se-que mentre soc aqui, una mena dinquietut molt subtil que, com totes les pors, desapareix en el moment en que dius prou i et centres en el ara i aqui. De manera que passejo content per Jerusalem, de nit, per carrers que desconec completament, amb un mapa, aixo si, i observant la gent que em creuo, olorant quan passo a la vora dun parc, llegint les plaques dels edificis per posarme en context, constatant la diversitat i la complexitat de Jerusalem. Comparat amb els dies previs, gairebe no hi ha moviment. El que ahir era una autentica festa nocturna, amb ambient per tot arreu, avui es serenor, com els diumenges al vespre a barcelona, pero sense futbol. Veig alguns restaurants oberts, cap client amb la kippa, una hamburgueseria, el guarda de seguretat a la porta, com en tants establiments, i trobo tambe un convenient store on hi ha uns russos comprant vodka (i flipant amb una versio de lampolla dAbsolut que simula una bola de discoteca), dues noies comprant uns 15 litres daigua (encara que avui la cosa sha calmat, fa una calor considerablissima) i una parella amb cara de cansats buscant algu per sopar. Jo compro aigua i pipes, constato que els festucs son igual de cars aqui i que les pipes, sense sal, tenen un gust que no se si es millor o senzillament diferent, o les dues coses, i magraden. En menjo a lhabitacio de lhostel, mirant una pelicula en angles doblada a larab, mentre recapitulo i penso en el que estic veient i sentit i tot aixo que passa quan viatges i obres les comportes.



Com sempre que viatjo resituo les coordenades geografiques de la visio del mon que tinc i que saltera cada vegada que surto del niu de bcn. no es comparable, gens, estar al lloc que llegir, veure a la tele o en un documental, encara que sigui un dels bons, sobre aquest lloc. res a veure. milers de detalls mai sinclouen en els relats oficials, els documentals, les croniques de viatges, la literatura. els detalls trivials tambe fan un context, i deixarlos de banda es com pretendre que pots reconeixer una persona mirantne una radiografia. per aixo comento lo de les pipes el mateix dia en que he visitat el museu de lholocaust de jerusalem.

estant en aquesta ciutat saps en tot moment que estas en un lloc especial. ho sabria si no ho sapigues davantma? avui, de tornada del museu, he agafat el 20, un autobus, que passa per jaffa road, per davant del lloc de latemptat dabans dahir. la tremenda normalitat amb que els habitants daqui reaccionen a aquesta mena de fets no se si mha causat admiracio o compassio, pero si mha fet pensar, per enessima vegada, que, com quan decantes el mercuri, els radicalismes necessiten molt poca embranzida per perdre lequilibri i anar als extrems. per desgracia, nhi ha prou amb un miligram de mercuri per decantarlo, es questio dacumulacio de pes, i aqui, se sap, lacumulacio de pesos ja fa anys que tensa la situacio. la vida continua, com sempre, com en totes les circumstancies, i aquesta es la lectura obvia. i segueixo constatant que, mes enlla de creences, hi ha maneres de fer que predestinen els que les duen a terme en convertirse en gent autonoma o en parasits. com a tot arreu, com a tots nivells.

com deia lamic blay, deu esta en els detalls. dirho aqui pot ser una mica confus, pero de detalls nhi ha i molts. de tota mena: els colors de les matricules (vermell=policia), la sistematica traduccio a tres idiomes dels senyals publics (3! que naprenguin!), la lluminositat unica, els taxistes fent canvis de sentit a sac quan no hi ha transit, la insuportable facilitat amb que els conductors fan sonar el claxon, lexistencis dalterclimes per la acumulacio daparells daires acondicionat en facenes, la proliferacio de gats, que tenen la cua mes llarga que els de capellades pero deixen la mateixa olor de pixats en les zones que conquereixen (el pati interior del hostel, per posar un exemple proper), la inverosimil i temptadora varietat de pastissos i dolcos i de tot per esmorzar, acabat de fer, que et deixen salivant tipus pavlov i pensant que la farga es una broma de nous rics barcelonins, i no dire noms mediatics. mare de deu, quina meravella desmorzar: si arribo a saber hebreu (i per tant si hagues entes el diari que llegia) hauria estat realment un moment extraordinari de proximitat amb el creador, que diu que volta sovint per aqui (per cert, he comencat a llegir el diari per davant, es a dir, per darrere... pero no em paro a analitzar aixo perque, com en tot, fins i tot en les anecdotes conve establir prioritats).

Fesomies: totes les que vulguis. Aixi com hi ha un model de suec, despanyolito, ditaliana a lo sofia loren, danglesa amb faldes de lavia, topics que identifiquem, aqui la varietat deixa ko el topic. ahir, sopant en un restaurant exterior al mig dun carrer principal turistic, una mena de passeig del born per posar un exemple aproximat, veia cares de tot tipus. i mes aviat boniques, certament. les faccions son maques, hi ha alguns ulls duna profunditat magnetica que ja voldrien molts europeitos, voluptuositat i finor, foscor i claredat. al barri hi ha de tot. mentre escric entren a lhostel una familia de tres: pare, mare i filla. i es el que us deia. 1+1 fan 3 i de quina manera!

per cert, el sostre de lhabitacio de lhostel es tan alt que he pensat que si passes per aqui algun daquests constructors del potent i prosper sector immobiliari catala posaria el crit al cel. jo calculo que fa quatre metres com a minim, si no cinc. a veure qui es el guapo que escalfa/refreda la cambra. pero la vida son contrastos, i precisament ahir vaig dormir en el lloc mes peculiar que he dormit fins ara: no se com explicarho sense tendir a lhumor, pero la questio es que era una mena dafegit edificat al terrat de ledifici de lhostel, amb el sostre en pendent (1 metre i poc al punt baix, 2 metres al punt alt: vaig xocarhi dues vegades) i un llit i una tele i una porta que donava acces a unes escales que anaven a petar (vaig investigar) a un magatzem de trastos que devia estar ple de no se que. aquelles coses que dius: millor fare com que no ho he vist i dormire mes tranquil. per desgracia (o perque hi ha coses que millor oblidarles) no he fet fotos de linterior del que molt sarcasticament o ingenuament o no se com adjectivarho els propietaris de lhostel denominen "the nest" (el niu). No se si perque esta al terrat o per alguna connotacio tipu "el nido del amor" que potser tingui rao de ser, perque segurament com a picadero deu ser un festival. be, com tot, un cop ho deixes enrere ho pots explicar amb humor i fins i tot carinyo, pero ahir a les 2 de la nit la situacio era bastant peculiar, i els sorolls procedents de la nit de jerusalem (xumba xumba, sirenes i algun esclat de proclames clarament derivades de lingesta dalcohol) em van fer pensar en els veins dels bars de capellades queixantse reiteradament a lajuntament perque quatre joves del poble es queden a xerrar un moment quan tanquen la paradeta i encara van fins a les celles de cerveses i cubates. tots es una cuestio de contextos, es clar.

i quin plaer, amics, escoltar The Go-Betweens mentre passejava aquesta nit per Jerusalem. Qui ho havia de dir! Poses lMP3 i surt la canco, "I'm alright" i de cop tot pren una dimensio mes intima i familiar, tota aquella distancia que te una ciutat estranya i que sembla que te nallunya es converteix en proximitat i desig de permeabilitat. i aleshores camines amb un ritme alegre, no dire que fent saltirons, no caldria exagerar, pero si amb una conviccio que et permet gaudir de tot el que veus, de cada passa raco i senyal que veus, una foto aqui i una foto alla per recordar el moment, daquelles fotos que magraden pero que segurament per a un tercer te un interes zero. quina sort poder associar cancons boniques a experiencies memorables. i aixi com hiroshima te pink floyd ("comfortably numb") i Feist ("how my heart behaves"), Jerusalem te la de Go Betweens i alguna altra que encara no se quina es pero que segur que algun dia, aviat, em fara dir: ostia, aquesta em recorda aquell dia a jerusalem. potser sera "let it die" de Feist.

porto tres dies pero tinc la sensacio que fa setmanes que soc aqui.

salut

santi