Post-Jerusalem

De nou a casa. Barcelona segueix sent bonica. Tant viure-hi tota la vida hi ha detalls que confonc amb la normalitat i no ho són. Recordo quan vaig tornar de Japó que de camí a casa, en taxi, vaig vibrar observant la Gran Via. Insòlit. Avui, de tornada, Barcelona m'ha semblat neta i ordenada, sensata i respectuosa amb si mateixa. Curiós. Si em poso en plan fiscal, podria defensar bastant convençudament arguments totalment oposats a aquestes afirmacions. Ja ho diuen, viatjar ensenya.

Encara no fa un dia que sóc de tornada i ja començo a sentir l'extraordinària sensació que em produeix notar com les experiències del viatge comencen a sedimentar dins meu. Tots els detalls que he percebut, les reflexions fetes i les vivències viscudes en la impetuosa necessitat del dia a dia prenen ara una dimensió superior, adquireixen un significat que no semblaven tenir en el moment present de viure-les. Això és el que no té preu de viatjar i el que enyoro quan fa temps que no escampo la boira. Noto com se'm van obrint els poros i m'entren impactes que seran permanents.

Penso en les olors de Jerusalem i de Tel Aviv, en la per a mi encara desconeguda, no identificada i extremadament peculiar olor de l'últim hostel, una olor entre agra i dolça, com de roba a l'armari barrejada amb melmelada de maduixa. Una olor forta que al principi em va causar repulsa, després acceptació i, paradoxalment, avui, quan preparava la rentadora de la roba del viatge, he tornar a olorar i, literalment, ja he trobat a faltar i he desitjat retenir. Rollo Suskind, pero sense la patologia (confio).

El viatge de tornada s'ha fet llarg, gairebé cinc hores. L'avió era més petit, els veïns de seient eren una mica 'densos' (a l'anada no en tenia, lujazo), a l'aeroport de Tel Aviv m'han fet un nou interrogatori ("where is the surname "Mayor" from?", "Isn't that of yours a way too small luggage for a whole week of holidays?"...) i m'han regirat la roba al detall. No m'importa, però pel camí han deixat obert el pot del protector solar i quan he desfet la maleta m'he trobat una empastifada de mort, això sí, amb molt bona olor. Per cert, a l'avió han posat un programa de la tele d'Israel que era ultrapunk, una corrossiva paròdia en motiu del 60è aniversari de l'estat jueu. Tal com em va passar ahir mentre sopava sushi amb el Moi i el Ran, vaig copsar que, com era de preveure, a Israel hi ha molta gent inconforme amb algunes decisions que prenen els seus polítics, de la mateixa manera que no tots els nord-americans combreguen amb Bush, ni els francesos amb Sarkozy ni els espanyols amb Zapatero, per posar tres exemples. Em sembla que el programa es deia "What a nation" o similar, però en hebreu (subtitulat a l'anglès). M'he partit la caixa, cosa que encara no m'havia passat a 10.000 metres d'alçada. Tot són experiències, tu...

I encara no he dormit des de diumenge a la nit. Estic en aquell estat mig sonàmbul mig embriagat que et predisposa a un estat d'ànim més sensible que l'habitual, si calia. Per això en comptes de dormir estic escrivint, tot i que de son en tinc i bastanta. Però tinc un recel a dormir-me perquè temo que quan em desperti les impressions més fresques del viatge hagin desaparegut i només quedin els records evidents. De manera que aprofito per copsar-ne algunes aquí, i 'por el camino me entretengo', que cantaria el rumbero.

Israel es un polvorí. Suposo que si t'ho penses molt racionalment i evaluant els perills poc probablement l'escolliries com a destí turístic, però això és una elecció íntima i hi ha molts més motius per fer un viatge que el destí. En el meu cas, hi ha tant de viatge "cap a" com de viatge "des de", i en aquest procés un es va formant els seus significats, mirant de posar en harmonia el que és i el que pot ser, creixent amb el mínim de desperfectes i erosions i, sobretot, fent l'esforç suprem però sempre agraït d'actuar amb comprensió individual d'un mateix, per no crear més conflictes interns dels que ja vénen amb el paquet quan irrompem en aquests mons de deu.

Em fascina pensar que mentre escric això, aquí, ara, escoltant Feist ("Inside and out", una versió dels Bee Gees!!!), els carrers de Jerusalem, Jaffa Road per exemple, segueix bategant, els olors de pixats dels gats segueixen evaporant-se als morros dels vianants de Tel Aviv, el Mar Mort manté el seu porte absolutament colossal i al Champa deuen estar servint ampolles de cava com uns condemnats. Quina meravella, tot plegat. Quina sort, tot plegat. Déu beneeixi l'avió i les vacances pagades.

Salut